divendres, 13 d’agost de 2010

Marc & Max


No puc parar de mirar l'Arlet. L'he desitjat sempre. Però aquest Max va ser més espabilitat. Es va llençar a la piscina i es va endur el primer premi.

Quins ulls que té el Marc. Sempre he pensat que hauria passat si m'hagués demanat de sortir aquella festa major. Estava boja per ell. Que té la Maria que no tingui jo?

5 comentaris:

Jorge ha dit...

Falten dos parells de mirades i de pensaments per traduïr. O la mirada d'ell cap a ell és accidental? O la de l'altra ella cap al seu ell mentre amb la ma acaricia a ella i a l'altra ell?

Tot en realitat és mes complicat.

enrojecerse ha dit...

s'haurien de traduir els pensaments, així potser aniriem una mica més encaminats. tot i que ben pensat, potser el que importa és això, que sigui tot un caos,
i que nosaltres ens ordenem.

A ha dit...

L'egocentrisme mai ha afavorit la comunicació. Després la gent lamenta haber perdut el tren. Encantats, el bitllet sovint costa tan sols quatre paraules honestes. Bé, i una renúncia al gustet del misteri, del ¿i si? aquell tan pesigoller...

Cris (V/N) ha dit...

Una vella-bella història, però, s'ha de viure el present, i si has pres una decisió, "apetxuga" amb la teva pròpia història, sense lamentar "que hagués estat de mi si...."
Sé que m'entens, oi?
Com sempre, un gust llegir-te, petons :)

Sílvia ha dit...

Sobre empenedir-se'n del que no s'ha fet podria parlar-ne massa, en primera persona y en la que calgui, com a bona catalana tossuda, gallega terca, educadora social, o simplement, persona, que sóc. Suposo que sempre és millor empenedir-se d'algo que s'ha fet que no d'allò que ha quedat pendent..
Estic segura que si creus en l'atzar, també ho fas en les casualitats, i em trobaràs!